Un grup de joves nedadors a les instal·lacions del CNPN, situades a la platja de la Mar Bella l'any 1920

A la dècada de 1910-1920 es van produir importants canvis en l'ús de la platja i el mar. L'helioteràpia, el naturisme amb l'apreciació del sol i de l'aire, va donar pas a la popularització de les pràctiques a l'aire lliure i a la valoració del cos, que juntament amb la invenció del bronzejat van impulsar la freqüentació de les platges. Paral·lelament, la natació -difosa gràcies a la capdavantera acció del Club Natació Barcelona, nascut el 1907- va iniciar la seva pràctica, també, entre les capes mitjanes i populars amb l'organització de clubs a barris com ara la Barceloneta (Club Natació Atlètic, el 1913; Club Natació Barceloneta, el 1929) i el Poblenou (Club Natació Poblenou, creat el 1930).
      El CN Poblenou és una de les societats esportives més representatives del barri i l’única en la seva especialitat. Creat l’any 1930, els orígens d’aquesta entitat foren els d’una agrupació que es dedicava a la navegació de vela. Ja en aquell moment el seu futur estava marcat per l’afany d’aconseguir un terreny on poguessin aixecar les seves instal·lacions i erigir una piscina. Llargs contratemps amb l’Administració pública, agreujats pels constants temporals que derruïen les provisionals edificacions del la Mar Bella, van ensorrar els somnis dels seus directius i afeccionats. Malgrat les adversitats, les activitats seguiren el seu curs i el nombre de seguidors i admiradors va continuar creixent. Prou es lamentava, l’any 1951, el president del club en aquell moment, Leoncio Domènech, en una circular interna per commemorar el 20è aniversari, de la poca sensibilitat de l’Ajuntament a l’hora de desestimar la possibilitat de construir una piscina en pro de la formació de la joventut: “Nuestra juventud necesita una piscina que le permita acudir a ella a la salida de las fábricas y las oficinas, y esto no es posible si la más próxima utilizable está situada a la falda de Montjuich, al otro extremo de Barcelona”.

	L'any 1945 trobem aquestes casetes de bany dins del recinte del CNPN, a la platja de la Mar Bella

Poc abans de néixer el Club Natació Poble Nou (CNPN) existia un centre similar a la secció de patins de vela de l’anomenat Olímpic Club. Fundat el 1921, l’Olímpic Club era una filial de Manufacturas Reunidas de la Indústria Téxtil, SA, i només permetia l’entrada als treballadors d’aquesta empresa d’acabats de teixits, popularment coneguda com a Can Felipa o, més tard, amb el nom oficial de CATEX.
Com a resposta a aquesta restricció d’una empresa privada que limitava la pràctica de la natació i de la vela a un nombre reduït d’aficionats, l’any 1930 l’entusiasme d’altres adeptes del barri va fundar el CNPN, registrat a la Federació Catalana de Natació el 1931. Aviat les dues societats van rivalitzar l’una amb l’altra i es van adonar que era molt difícil que dins del mateix barri hi hagués els suficients seguidors per acontentar dues fundacions que oferien la mateixa oferta esportiva. El 15 de febrer de 1939 –encara no havia acabat la Guerra Civil– es van reunir els respectius membres de cada entitat, van decidir fusionar-se i van reorganitzar una única associació amb el nom de CNPN. També van aprovar que no hi hauria restriccions d’entrada i que les seves activitats bàsiques serien la natació i la navegació de vela.

Plànol de la ubicació de les instal·lacions del club fins a 1951

Paral·lelament, van pensar instal·lar-se als antics banys de la Mar Bella, però l’Ajuntament, després d’omplir de falses il·lusions, denegà l’autorització perquè tenia previst edificar centres educatius en aquell solar. Així, de moment, només van construir un immoble de fusta sore pilars de formigó armat, però tot el que alçaven amb voluntat i il·lusió el mar s’ho emportava. Els informes anuals d’aquella època demostren que pràcticament tots els ingressos de l’associació es perdien a reparar aquelles catàstrofes. El club, ferm al seu objectiu, no desestimà la possibilitat de cessió dels terrenys que amb el pas del temps encara restaven abandonats. Després de més de deu anys de lluita, el 1950, les autoritats van recapitular i van donar permís per ocupar el solar. Malauradament, un any després, un fort temporal va destruir les noves instal·lacions i va engolir un mur de contenció. Per sort, encara no s’havia construït la piscina.

	La carrossa del CNPN a la desfilada per la Rambla que va obrir la Festa Major de l'any 1961

Abans de la fusió de l’Olímpic Club amb el CNPN, es disposaven d’un berenador a la platja de la Mar Bella, emplaçat gairebé a l’alçada de la desapareguda estació ferroviària del Poblenou. Hi havia unes casetes, que més tard es van convertir en les edificacions esmentades anteriorment. L'establiment de banys gaudia de servei de bar restaurant i lloguer de patins, actuant com a seu del club, i així va continuar funcionant fins la dècada de 1940-1950. Aquest establiment va estar cada vegada més envoltat de nuclis de barraques i d'una platja cada vegada més bruta pels residus industrials i els abocaments urbans. Després del temporal que va destruir completament les instal·lacions, van ser finalment enderrocades el 1960.
     Les constants tragèdies provocades per les inclemències del mar van fer adonar als responsables del club que la piscina no es podia construir a la platja i que s’havia de buscar una nova ubicació. Es va crear una comissió pro-piscina i, finalment, el 1961 es va inaugurar l’edifici de l’antiga plaça de Lope de Vega, avui Jardins Josep Trueta, que es va convertir en la seu del CNPN. Es tractava de la primera piscina coberta municipal de tot Barcelona. L’Ajuntament va cedir la gestió i elmanteniment de les instal·lacions al club durant cinc anys renovables. A partir d’aquell moment es podia practicar la natació durant tot l’any.

	Cartell de propaganda de les noves instal·lacions que el club va inaugurar al carrer Espronceda l'any 1968

     Però el somni no havia finit. Al cap d’uns quinze anys, sorgiren greus defectes de construcció. Aquest darrer punt, juntament amb el mal moment econòmic que travessava el club, preveien un estat de decadència sense sortida, Econòmicament el club estava estancat, però no pas la seva activitat esportiva. Any rere any, els seus nedadors i waterpolistes en donaven prova. El bon ritme dels cursets de natació, l’organització i la participació a les regates i al campionat de Catalunya de 2.000 metres de mar lliure, l’edició d’un butlletí intern des del 1944, com també el nombre creixent de socis, admiradors i col·laboradors (autoritats, industrials i comerciants), refermaven la vida activa de l’entitat.
     Des del punt de vista esportiu s’havien aconseguit èxits importants fins al punt, que l’any 1973, van quedar sotscampions d’Espanya en el campionat nacional. Sorgiren moltes figures olímpiques i força plusmarquistes (la nedadora Aurora Chamorro, els germans waterpolistes Ventura, en Bonet, en Josep Padrós, etc.) A part de la natació, hi havia un polisportiu on es practicaven futbol sala, rugby, hoquei, bàsquet, handbol, etc, i es disposava d’equips federats que jugaven en les competicions oficials. Concretament, la secció de rugby, fundada el 1952, va ser una de les què més caràcter van donar també a l’entitat. Mancats d’un camp reglamentari, van peregrinar per diversos camps de futbol, jugant els partits oficials a la Foixarda, fins que a inicis de la dècada dels 80 van aconseguir plantar els pals en un camp ras a Mar Bella. El club, malgrat els anys passats, seguia fidel als seus orígens. Aquesta secció va conseguir diversos internacionals absoluts i júniors durant els anys setanta (Ballester, Forner, Garcia, Magdaleno), sens dubte la seva millor època, en què va jugar a segona divisió i va guanyar la lliga i la copa catalana diverses vegades. La secció es va desfer a mitjans dels vuitanta, refent-se deu anys després al gestionar el club la instal·lació de Mar Bella, on va situar-hi per fi, un camp de rugby amb herba apte per al joc.

	L'antiga piscina de la plaça del Doctor Trueta va desaparèixer quan es va inaugurar el complex poliesportiu de Can Felipa, després de les llargues reivindicacions veïnals.

Quan va tancar la fábrica de Central de Acabados Textiles, SA (CATEX) l’any 1978, els seus propietaris volien enderrocar l’antic edifici fabril i construir habitatges a tot el solar, però l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, amb el suport de les entitats del barri, va aprofitar l’incipient Ajuntament democràtic per aconseguir que una part de l’immens solar fos un equipament públic. El 16 d’abril de 1980 se signava, després de llargues negociacions, un acord per recuperar “CATEX per al barri”, i l’antiga fàbrica es va convertir en un centre cívic i un complex esportiu.
     El 17 de juliol de 1989 va obrir les seves portes la piscina i l’antiga piscina dels Jardins de Josep Trueta, que havia quedat obsoleta, desapareix. Avui sols en queden les antigues grades per dissimular el transformador d’un petit llac artificial. Novament, l’Ajuntament va cedir la gestió i el manteniment de les instal·lacions al CNPN.
     Amb la febre olímpica, el 23 de maig de 1992 es va inaugurar el Pavelló Municipal de la Mar Bella, a l’avinguda Litoral, que un cop passats els Jocs Olímpics va esdevenir un polisportiu pel barri gestionat també pel CNPN. Gairebé mig segle després de ser enderrocats els banys de mar del club, tornava al seu lloc d'origen. El pavelló però, construït a corre cuita, aviat va presentar greus defectes de construcció, de connexió amb el transport públic, i donada la seva proximitat amb el mar, sempre va ser molt car de mantenir.
     Aquesta doble gestió va fomentar el creixement del club. A més de les seccions més representatives, la natació i el waterpolo, el club disposa d’una gran oferta plural: atletisme, rugby, handbol, petanca, pesca esportiva, bàdminton, frontennis, triatló i activitats subaquàtiques.

COMPLEXA ACTUALITAT

	L'any 1990, l'edifici de Can Felipa es trobava en procés de rehabilitació per convertir-lo en centre cívic i poliesportiu

Actualment, el CNPN travessa un moment força delicat, originat per grans dificultats econòmiques. Les causes són múltiples: anys de mala gestió, enfrontaments personals, personalismes, etc. Aquesta situació es va començar a fer evident durant el 2000. Després de les eleccions de principis de 2001, la junta directiva va engegar una política de reconstrucció. En un principi es va optar per crear una societat limitada anomenada Esportiu Poblenou Mar Bella. Formada en un 60% per l’empresa UBAE i en un 40% pel CNPN, que havia de completar la inversió que faltava, segons el contracte de concessió del polisportiu de la Mar Bella: uns 200 milions de pessetes. UBAE aportava els avals que el club no tenia per tirar endavant les obres. Es construiria la piscina i s’adequaria tota la instal·lació que, ara per ara està força deteriorada. Però la realita va ser tota una altra: d’una banda, el club va perdre la concessió de Can Felipa el 2000, guanyada per la societat limitada Esportiu Poblenou Mar Bella en un procés a hores d’ara encara poc clar i, de l’altra, l’Ajuntament va rescatar la concessió de Mar Bella el març de 2001 adduint la no construcció de la piscina durant els cinc primers anys de concessió, piscina que el club no podia construir fins que el mateix Ajuntament no modifiqués la qualificació urbanística d'espai verd a equipament en la zona destinada a tal efecte. Amb la promesa d’un nou concurs, el club va estar gestionant a precari la instal·lació durant vint-i-dos mesos. Finalment, un cop més l’Ajuntament va desdir-se del pacte inicial i va cedir la instal·lació a l’empresa municipal Societat Municipal d’Aparcaments i Serveis, SA (SMASSA). El club ha quedat confinat a 150 metres quadrats en un sotagrada de la instal·lació, mantenint els horaris d’entrenament i competició per a les seccions de bàdminton, atletisme i rugby.

	Una imatge insòlita: la platja de la Mar Bella coberta per una fina capa de neu l'hivern de 1982. Al fons a l'esquerra es poden veure el pals de rugby de l'antic camp.

     La manca de capital per mantenir les instal·lacions i el descrèdit en el qual ha caigut el club han originat la pèrdua d’una de les úniques forces de què es disposava: el suport moral i financer dels socis. Tots els esforços de l'actual junta estan encaminats avui en dia a la reconstrucció esportiva i d'imatge del club, i val a dir que, en els seus aspectes més durs i difícils la tasca està reeixint.
     Esportivament, la secció de waterpolo va arribar a la final de la Copa del Rei el 1996, en una època en què va situar-se entre els millors equips d’Espanya. La plantilla necessària per a formar aquest equip es mantenia gràcies a un pressupost molt alt que sortia de la caixa de l’entitat. Aquesta política econòmica només afavoria aquesta secció del club, i ha estat, entre altres, una de les causes detonants del deute que arrossega l’entitat.
     Així, a finals de la temporada 2001 les dificultats econòmiques van obligar a prescindir d’una plantilla semi-professional per formar un equip integrat essencialment per jugadors provinents de la casa per tal d’afrontar la següent temporada. A causa de la joventut i la inexperiència del nou equip, el club va haver d’abandonar la idea de jugar a Divisió d’Honor A-1 i jugar a Primera Nacional.

Els presidents del CNPN han estat fins a data d'avui:

Sebastià Sanmiquel 1930-1939
Miquel Lecha 1939-1941
Josep Bachs 1941-1946
Heribert Artigas 1946-1951
Lleonci Domènech 1951-1961
Heribert Artigas 1961-1967
Ramon Vila 1967-1972
Lleonci Domènech 1973-1977
Josep Serra 1977
Ernesto Santolalla 1977-1988
Josep Padrós 1988-1997
Ramon Pou 1997-2001
Manuel Romero 2001 (15 dies)
Jordi Homs 2001-…

Extret de “El Club Natació Poblenou, més de 70 anys d’afició a l’esport”, de Montserrat Sintes. Icària, papers de l’arxiu històrics del Poblenou. Núm. 7 Any 2003.
"Els banys del Poble Nou: oci marítim i espai industrial", de Mercè Tatjer. Icària, papers de l’arxiu històrics del Poblenou. Núm. 7 Any 2003